Expulsió del Partit Comunista

L’any 1954, gràcies a l’èxit en l’activitat clandestina a Espanya, Federico Sánchez (àlies oficial de Jorge Semprún en la direcció del partit comunista) passa a formar part del Comitè central del PCE en el transcurs del V Congrés del Partit Comunista d’Espanya. Dos anys més tard, ingressaal Buró polític del partit. Des de començaments dels anys 60 emergeixen, a la direcció del PCE, posicions diferents en l’anàlisi de la situació sociopolítica espanyola i en l’estratègia de lluita contra el règim franquista. En quatre anys es formen dues tendències enfrontades: la majoritària, liderada pel secretari general, Santiago Carrillo, i la minoritària, representada per Fernando Claudín i Federico Sánchez.

Després d’intents infructuosos per arribar a un acord, a finals de març de 1964 es reuneix a Praga el Comitè executiu en ple, presidit per Dolores Ibárruri. Claudín i Sánchez exposen les tesis en què es basa la seva dissidència. Els dotze membres restants condemnen aquestes posicions considerades revisionistes, de dretes, pròpies d’intel·lectuals “capsigranys” sense la fe comunista necessària. Fernando Claudín i Federico Sánchez són apartats de la direcció comunista i finalment, a l’abril de 1965, expulsats del partit.